La veu és una funció que s’espatlla. A vegades hi ha alteracions transitòries que no ens preocupen. Acostumen a durar menys de set dies i acostumen anar relacionades amb refredats o amb haver parlat molt i molt fort.
Però a vegades, les disfonies es tornen contínues, es fan cròniques, i el seu origen pot estar en l’aparició de lesions a les cordes vocals.

 

 

 

Nòduls

1. QUÈ SÓN?

Es tracta de lesions localitzades a la mucosa laríngia. Poden adoptar una forma arrodonida o més allargada i poden tenir un component inflamatori de la zona circumdant o bé estar endurits en forma cap d’agulla. Es localitzen a la vora lliure de la mucosa i en el terç mig de la glotis membranosa.

Acostumen a ser bilaterals, excepte quan apareixen secundaris a una altra lesió. El seu origen és bàsicament funcional per abús vocal repetit, encara que hi ha factors que n’afavoreixen la seva aparició com les microsinèquies laríngies congènites i els refredats.

2. CARACTERÍSTIQUES DE LA VEU

La veu acostuma a presentar una intensitat elevada, amb dificultat per produir sons a baixa intensitat, i presenta sovint una freqüència fonamental agreujada, sense possibilitat de fer notes agudes.

El timbre és bufat, poc raspós (més en el cas dels nòduls més endurits), sense lluentor i amb sensació d’esforç. El temps màxim de fonació està disminuït especialment si es tracta de lesions endurides en les que la fase de tancament de l’ondulació mucosa no és completa.

La glotis adopta una forma de rellotge de sorra, amb hiatus anterior i posterior que justifiquen els temps curts de fonació. En fonacions a fortes intensitats, els temps de fonació augmenten i la veu millora en el seu caràcter bufat, però empitjora en el caràcter d’esforç.

3. GEST VOCAL

El gest vocal està alterat. Poden presentar hiperlordosi cervical i lumbar, abdomen hipotònic, enfonsament de l’estern i anteversió de les espatlles. Associen molta tensió perilaríngia a la fonació. És possible observar ingurgitació de la jugular.

La seva respiració és curta, superficial i toràcica superior. Poden fonar en inspiració i s’observa retracció dels espais supraclaviculars i espais intercostals durant la inspiració. Poden presentar alteracions en la ressonància per compensació de la pèrdua de l’eficàcia vocal.

4. EPIDEMIOLOGIA

Els nòduls apareixen principalment en dones i nens però no és excepcional en homes joves amb sobreesforç vocal.

 

5. TRACTAMENT

El tractament indicat per als nòduls passa necessàriament per la reeducació vocal.

En els casos de nòduls resistents, el metge foniatra o l’ ORL indicaran el tractament quirúrgic i la rehabilitació postoperatòria.

Nòdul Laringi

Edemes Fusiformes

1. QUÈ SÓN?

Són lesions de forma allargada i de major extensió que els nòduls, que també s’acostumen a presentar de forma bilateral. Poden arribar a ocupar tota la longitud del plec vocal. Tenen un component inflamatori molt important.

La forma de la corda vocal recorda un fus o un gra d’ordi. El seu origen és funcional però s’ha observat una alta coincidència amb microsinèquies congènites.

2. CARACTERÍSTIQUES DE LA VEU

Les veus de les persones amb edemes fusiformes presenten una disfonia severa. La seva intensitat està elevada en veu conversacional i en veu projectada; en canvi presenten dessonoritzacions a baixes intensitats.

El seu to fonamental es troba agreujat i presenten una pèrdua d’aguts. La veu és perceptivament rasposa, bufada, mat i amb sensació d’esforç. El temps de fonació és curt per un hiatus posterior important. En la zona anterior, els edemes poden solapar-se i no s’observa el hiatus.

3. GEST VOCAL

El gest vocal està més alterat que en els nòduls però amb els mateixos indicadors d’alteració. És freqüent observar hipertròfia de les bandes ventriculars

4. EPIDEMIOLOGIA

És una lesió molt freqüent en nens i nenes.

5. TRACTAMENT

Els edemes fusiformes són resistents a desaparèixer amb reeducació vocal. En els casos en els que no remetin de forma satisfactòria, el metge foniatra o l’ ORL indicaran el seu tractament amb microcirurgia.

 

 

Edema Fusiforme

Pseudoquist Serós

1. QUÈ ÉS?

Es tracta d’una lesió translúcida, que recorda una butllofa, amb l’epiteli distès pel contingut serós. Es situa en el punt nodular i acostuma a ser unilateral, amb una lesió contralateral associada. La lesió es genera per un sobreesforç paroxistic, sobtat.

2. CARACTERÍSTIQUES DE LA VEU

La lesió provoca una intensitat augmentada en la parla conversacional i disminuïda en la veu de crida. Es produeixen dessonoritzacions a baixa intensitat. Depenent de la mida de la lesió, la veu es presenta més o menys greu, amb limitacions en els aguts i amb un timbre raspós, bufat i contret.

3. GEST VOCAL

L’origen paroxístic de la lesió sembla confirmar-se a l’observar que els hàbits de sobreesforç no estan instal·lats, com passa en el cas dels nòduls o dels edemes fusiformes. S’observen quadres amb tendència a la hipotonicitat general i específica de les àrees bucofonatòries. Els temps respiratoris són curts tan en la inspiració com en la fonació.

4. EPIDEMIOLOGIA

No té una epidemiologia específica

5. TRACTAMENT

No remet amb reeducació i el tractament quirúrgic és el normalment indicat, associat a la rehabilitació pre i post cirurgia.

 

 

Pseudoquist Serós


 

Pòlip Laringi

1. QUÈ ÉS?

Es tracta d’una lesió produïda per un abús vocal puntual que es relaciona amb una activitat valvular important. En una laringe que funciona amb tancaments i obertures repetides en sobrepressió, la mucosa es fragilitza i és més propensa a lesions.

Algunes activitats esportives o alguns instruments de vent que exigeixen molta activitat valvular poden estar en l’origen d’aquestes lesions. Acostumen a presentar-se de forma unilateral i no s’hauria de descartar la seva associació amb lesions congènites homo o contralaterals.

2. CARACTERÍSTIQUES DE LA VEU

Les característiques de la veu són molt similars a les de les persones pseudoquists serosos per la seva interferència en el cicle vibratori. Així, depenent de la mida de la lesió, la veu es presenta més o menys greu, amb limitacions en els aguts i amb un timbre raspós, bufat i contret.

3. GEST VOCAL

Tendència al gest hipertònic.

 

4. EPIDEMIOLOGIA

És una lesió més freqüent en homes.

5. TRACTAMENT

Normalment no remeten amb reeducació vocal i és necessària la cirurgia amb rehabilitació pre i post quirúrgica.

 

Pòlip Laringi

Quist per retenció o Quist Glandular

1. QUÈ ÉS?

La mucosa subglòtica té una configuració d’epiteli respiratori on proliferen les glàndules de secreció mucosa. Per una infecció inflamatòria es poden obturar els canals excretors de les glàndules, aquestes s’inflen per acumulació de secreció i deformen la corda vocal, més o menys per sota de la vora lliure. Si la lesió afecta a la vora lliure i, per tant, interfereix en el cicle vibratori, la disfonia pot ser moderada.

Si no, pot passar perfectament desapercebuda. En els casos en que genera disfonia, si no és diagnosticada i tractada a temps pot associar-se a una mala funció vocal, ja que el pacient força la veu intentant compensar la deficient vibració mucosa.

2. CARACTERÍSTIQUES DE LA VEU

Les alteracions acústiques de la veu depenen en gran mesura de la mida i localització de la lesió i dels esforços de compensació del parlant.

3. GEST VOCAL

Les alteracions del gest vocal depenen en gran mesura de la mida i localització de la lesió.

 

4. EPIDEMIOLOGIA

S’observa tan en nens com en adults i és més freqüent en dones que en homes.

5. TRACTAMENT

Per tal de millorar la qualitat de la veu, el tractament sempre és quirúrgic. La lesió no remet amb reeducació vocal, però aquesta és adequada per compensar la tendència al sobreesforç i per assegurar un correcte procés postoperatori.

Quist Glandular

Paràlisis laríngies

1. QUÈ ÉS?

Es tracta d'una paràlisi unilateral o bilateral dels plecs vocals deguda a la lesió total o parcial de les vies nervioses que aporten sensibilitat i ordre motora a la laringe. La paràlisi pot situar la corda paralitzada en posició d'obertura o de tancament i això afectarà la fonació igual que a les altres funcions de la laringe, com la respiració, la deglució i la funció valvular.

2. CARACTERÍSTIQUES DE LA VEU

En les paràlisis unilaterals en abducció, les més freqüents, la veu presenta la característica de ser bufada en un alt grau. Presenta un timbre apagat i dificultats per a l'entonació. La intensitat i els temps de fonació estan clarament disminuïts.

 

3. GEST VOCAL

El comportament vocal general és de gran esforç, ja que el pacient intenta millorar el tancament glòtic bloquejant el diafragma, contraent la musculatura perilaríngia i deprimint la zona esternoclavicular.

4. EPIDEMIOLOGIA

El 90% de les paràlisis laríngies són unilaterals, amb major predomini del costat esquerra.

 

 

5. TRACTAMENT

Actualment es disposa de dues possibilitats de tractar les paràlisis unilaterals en abducció: tractament quirúrgic o rehabilitació vocal.

L’objectiu general de la rehabilitació vocal és fer el possible perquè la laringe acomplexi les seves quatre funcions: respiratòria, d’esfínter, deglutòria i fonatòria. Si la rehabilitació vocal no permet l’assoliment dels objectius proposats, caldrà recórrer al tractament quirúrgic en la modalitat que el metge ORL o foniatra consideri més adequada (injecció de greix autòleg, silicona, tiroplàstia,...).

Paràlisi Laríngia

 

Papilomatosis laríngia

1. QUÈ ÉS?

Es tracta d'una lesió benigna d'origen víric adquirida en el moment del naixement. Es presenta com una hiperplàsia epitelial, una proliferació de masses de diversos mil·límetres de grandària de forma de gerd.

2. CARACTERÍSTIQUES DE LA VEU

Genera importants alteracions tímbriques i pot arribar a dificultar la funció respiratòria.

3. GEST VOCAL

El seu tractament no està clarament definit però sembla que la combinació de vacunes i cirurgia pot ser la via per al control de la malaltia que es comporta de manera obstinada.

El tractament logopèdic només és de suport, evitant la sobrefunció vocal i intentant millorar la fonació després de les intervencions quirúrgiques.

Lesions congènites

Parlarem de patologia congènita referint-nos a totes aquelles alteracions de les cordes vocals que ja es presenten des del moment del naixement. El concepte de lesions congènites no ha sigut clarament definit i acceptat fins fa relativament pocs anys. En la dècada dels vuitanta, els doctors Cornut i Bouchayer, de la denominada escola de Lió, a França, presenten aquesta categoria i aclareixen un nombre important de casos de disfonies que s'atribuïen a alteracions funcionals.

Cada vegada es detecten més patologies a les cordes vocals d’origen congènit, no perquè abans no existissin sinó perquè ara hi ha instrumental de detecció més desenvolupat que permet observar més detalladament les cordes vocals i el seu moviment al parlar. Cal fer reeducació logopèdica però són un tipus d’alteracions que no marxen definitivament amb aquest tipus d’intervenció, per tant si es considera adequat caldrà realitzar una intervenció amb microcirurgia laríngia perquè desapareguin del tot les lesions.

a) Quists epidermoides, sulcus glotidis i pont mucós

1. QUÈ ÉS?

El quist epidermoide es presenta com una lesió de la submucosa, arrodonida i d'aparença blanquinosa. Es localitzen habitualment en el terç mitjà del plec vocal i deformen la cara superior. Poden ser uni o bilaterals. Està constituït per una capa de l'epidermis vocal que s'escamna i creix per l'acumulació de làmines còrnies. Al seu voltant es produeix una inflamació que afavoreix l'adherència del quist al lligament i a la mucosa. En algunes ocasions es produeix una obertura en la paret del quist i es produeix un buidatge ocasional del contingut, la qual cosa dóna lloc a millores de la qualitat vocal. L'obertura del quist pot ser més gran i la lesió es presenta com una invaginació de l'epiteli. Ens trobem davant d'un sulcus glotidis. En alguns casos el quist s'ha obert per dos punts distints i entre les dues obertures queda una porció de teixit mucós, en forma de pont, es denominen ponts mucosos.

2. CARACTERÍSTIQUES DE LA VEU

La veu dels pacients amb aquests tipus de lesions és semblant. La seva disfonia és molt antiga. En l'anamnesi relaten que algun altre membre de la família té una veu especial, característica. Presenten una intensitat augmentada i desonoritzacions a baixes intensitats. Sovint assenyalen que els costa “arrancar la veu”, com si quelcom frenés l'inici de la fonació i necessitessin donar un impuls important en forma de cop de glotis. El seu to fonamental sol ser greu, encara que a vegades manifesten que la seva veu cantada és millor que la parlada i que si parlen amb una veu aguda no es fatiguen tant. En la primera exploració presenten una extensió molt reduïda, limitada al mecanisme pesat. Acostumen a limitar la seva extensió melòdica i el seu discurs és monòton. El timbre és més raspós que bufat, es nota la constricció del vestíbul i, segons l'hiatus existent, pot ser més o menys bufat. Poden aparèixer bitonalitats.

 

3. GEST VOCAL

El gest vocal està alterat des de la petita infància. Probablement han intentat compensar la seva disfunció laríngia amb un gest forçat i tens. Es poden observar sovint ingurgitacions de la jugular i moltes tensions perilaríngies. Són poc conscients d’aquests esforços. La respiració acostuma a estar també molt alterada, amb temps de fonació curts, molta pressió subglòtica i esforç espiratori molt augmentat.

Sulcus

Esquema del
sulcus glotidis

4. EPIDEMIOLOGIA

El tractament logopèdic és imprescindible. És necessari reordenar el gest vocal i optimitzar les possibilitats de la laringe amb lesió. La lesió no desapareix amb la reeducació però en alguns casos és possible aconseguir un gest compensat i aconseguir una veu funcional. La microcirurgia és el tractament per a l'eliminació de la lesió. L'opinió del metge foniatre serà molt important en la decisió quirúrgica. En aquest cas serà necessària la previsió i compromís de la reeducació postquirúrgica, tant per a afavorir un correcte postoperatori com per a establir un nou gest vocal equilibrat i ajustat a la nova conformació laríngia.

b) Vergetures o solcs amples

1. QUÈ ÉS?

Al llarg de la corda vocal s'observa un solc ampli, amb dos llavis, un superior i un altre inferior que impedeix l'ondulació de la mucosa. El fons del solc es troba adherit a la capa més profunda i l'epiteli és prim, atròfic. Fa la sensació d'una corda prima, sense massa muscular. La vora lliure es presenta corbada, generant un hiatus longitudinal en forma de trau. Sovint, s'associa a una hipertròfia de bandes ventriculars.

2. CARACTERÍSTIQUES DE LA VEU

La veu dels pacients amb vergeture pot presentar diferents característiques acústiques segons la rigidesa de la lesió i del gest compensatori realitzat. Normalment observem veus dèbils, bufades. En veu cantada milloren, per la qual cosa alguns homes mantenen la seva veu en mecanisme lleuger més enllà de la pubertat.

 

3. GEST VOCAL

S’acostuma a observa un gest realitzat amb un important esforç de tancament.

4. EPIDEMIOLOGIA

El tractament haurà de combinar l'atenció logopèdica llarga i la cirurgia a realitzar quan el metge foniatre i l'ORL ho considerin adequat.

 

Vergetura

c) Sinèquies

La sinèquies laríngies són lesions congènites que es presenten com a membranes que uneixen els dos plecs vocals. Si la grandària és molt important redueixen en gran part la llum laríngia i dificulten la respiració, posant en risc la vida de nadó que la presenta. En aquests casos greus és necessari intervenir quirúrgicament.

Amb posterioritat es podran observar i valorar les conseqüències de la cirurgia en l'ondulació mucosa i la veu podrà estar molt alterada. Les sinèquies de grandària molt gran es denominen diafragma laringi. En altres casos, la sinèquia té un grandària molt petita, ocupa una petita porció de la comissura anterior i només s'observa en inspiració. Es denomina, llavors, microsinèquia.

 

Normalment són primes i flexibles i no dificulten la mobilitat d'obertura i tancament dels plecs. De vegades pot ser subglòtica i ser més grossa. Apareix molt sovint associada a lesions funcionals de difícil millora i a altres lesions de tipus congènit com els quists i els sulcus.

Podria pensar-se que estan en l'origen d'algunes lesions funcionals per la interferència que pot causar en el cicle ondulatori de la mucosa. La microsinèquia no genera en si mateixa alteracions acústiques de la veu o no les percebem. Si acompanya a altres lesions congènites, el cirurgià prendrà la decisió de seccionar-la o no.

Sinèquia

 

Carregant buscador
Documento sin título

© EspaiVeu 2010. Per a més informació podeu contactar-nos a espaiveu@gmail.com