La veu és una de les produccions més específiques dels humans. És el vehicle de la nostra comunicació i ens permet expressar, demanar, oferir, informar, ensenyar...

La veu ens dóna identitat. Els altres ens coneixen per la veu i nosaltres ens escoltem la veu constantment. Ens sentim més que no ens veiem. Per sentir la veu, no ens cal un mirall.

La veu no només és vehicle de comunicació, també en la pròpia veu estem expressant idees, estats d’ànim i intencions.

La veu ens permet crear sensacions en els que ens escolten. Una veu dolça i ben modulada ens transmet, i ens genera, calma i confiança. Al contrari, una veu aguda, contreta i tensa, ens posa nerviosos i ens genera neguit.

La veu és un fenomen físic sonor. L’excitació de les partícules d’aire en la laringe es transmet a distància i és audible a la oïda.

 

 

 

Com es fa la veu?


1. Postura i moviment puja



Ens hem centrat en la font productora del so, però tots sabem que un violí és molt més que una corda i que un piano és més que una tecla. L’instrument, el cos en la seva totalitat, és el responsable de generar el so. Tot l’instrument sona i l’instrumentista que el fa sonar també en forma part.


En la veu, instrument i instrumentista són la mateixa entitat. Tot el ser del parlant forma part de l'instrument vocal i els seus malestars i benestars impregnaran el so de la seva veu.

Tot el cos participa en la producció de la veu. Des de la planta dels peus, la tensió dels genolls, la tensió i posició de la pelvis... podem fer un viatge al llarg de tot el cos i sempre trobarem una relació directa o indirecta amb la producció de la veu. Fins arribar al clatell i la boca... tot és instrument de la veu.

Postura i Moviment

La veu és moviment de partícules d’aire i és fruit d’un gest corporal. El moviment és consubstancial amb la vida i la rigidesa és el principal enemic de la veu. Cal un cos disponible per sonar.

Hi ha però alguns punts del cos on hem de parar més atenció: Els genolls, la zona lumbar i l’abdomen, l’expansió homogènia de la caixa toràcica, les cervicals i la mandíbula.

2. La Respiraciópuja


Hem vist que la veu és el fruit d’un moviment ondulatori de la mucosa laríngia impulsat per l’aire que ve dels pulmons. Això ha fet estudiar i discutir sovint el paper de l’aire en la producció de la veu.

En molts cursos i xerrades hem sentit a parlar de la respiració abdominal o diafragmàtica com la “bona” respiració.

No es tracta de disposar de molt o poc aire ni de la força amb que som capaços d’impulsar-lo. Cal tenir en compte quines tensions generem per prendre i expulsar l’aire i quin esforç s’hi associa al nivell de la laringe. Cal buscar una coordinació i equilibri entre l’expiració i la fonació.

Respiració

En l'animació s’ observa el moviment diafragmàtic en la inspiració i l'expiració

3. L’acció vibratòria de la mucosa laríngiapuja


La font del so és a la laringe, en allò que anomenem incorrectament: les cordes vocals. Podem observar que no són cordes sinó plecs, arrugues, de pell en el interior del tub respiratori.

L’aire que ve dels pulmons, en passar per la laringe, augmenta la seva pressió pel tancament dels plecs. La mucosa elàstica i flexible que els recobreix inicia un moviment d’ondulació, com el d’una bandera moguda pel vent.

Les partícules d’aire que hi ha en aquest espai entren en vibració, en moviment oscil·latori que es difon en els diferents volums d’aire contigus. Aquests volums d’aire poden entrar en ressonància i amplificar i multiplicar el so laringi.

 

La veu es pot sentir. La nostra oïda controlarà la seva intensitat, altura i timbre, si no sentim gaire bé ens costarà gestionar la veu.

4. L’amplificació del so a les cavitats de ressonànciapuja

Amb l’aire, la laringe fabrica la vibració. Però aquest so és tant fluix que no el podríem sentir. Necessitem de l’amplificació que ens donen les caixes de ressonància del nostre propi cos. Si fóssim un vell giradiscs de vinil podem dir que tenim el plat i l’agulla però ens falten l’amplificador, l’equalitzador i els altaveus.

El so es transmet per l’aire contingut en les cavitats, principalment la faringe, la boca i el nas. L’aire que hi ha en aquests espais entra en ressonància en funció del seu volum i pressió i genera un efecte multiplicador i amplificador de les freqüències de la veu. És el que anomenem el timbre de la veu. Això ens fa les veus diferents a cadascú de nosaltres i és el màxim atractiu de les veus educades.

La capacitat de generar més o menys harmònics i de construir-los de manera estètica dóna a la nostra veu la possibilitat de convertir-se en una eina per a la creació de bellesa, per seduir, per expressar molt més enllà del que diuen les paraules.

 

 

 

5. El control auditiu i del sistema nervióspuja

La veu es pot sentir a través del sistema sensorial auditiu i l’oïda en controlarà la intensitat, altura i timbre. Simultàniament, la informació sensitiva i propioceptiva informen al cervell com el cos es comporta durant la fonació i permet la gestió dels esforços musculars per produir-la.

 

Veu

Sistema auditiu

Veu

Sistema propioceptiu

 

 

 

Carregant buscador
Documento sin título

© EspaiVeu 2010. Per a més informació podeu contactar-nos a espaiveu@gmail.com